Simón del desierto
Fitxa | |
---|---|
Direcció | Luis Buñuel |
Protagonistes | |
Producció | Gustavo Alatriste |
Guió | Luis Buñuel, Julio Alejandro, segons un tema de Federico García Lorca[1] |
Música | Raúl Lavista |
Dissenyador de so | James L. Fields |
Fotografia | Gabriel Figueroa Mateos |
Muntatge | Carlos Savage |
Distribuïdor | Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Mèxic |
Estrena | 1965 |
Durada | 45 min |
Idioma original | castellà |
Color | en blanc i negre |
Format | 4:3 |
Descripció | |
Gènere | Drama |
Representa l'entitat | Simeó Estilita el Vell |
Premis i nominacions | |
Premis | |
Simón del desierto és una pel·lícula mexicana de Luis Buñuel Portolés, estrenada el 1965.
Argument
[modifica]Simón viu com a ermità estilita al cim d'un pilar erigit en ple desert. Les seves activitats es limiten al dejuni i a la meditació. S'avorreix, i és en els seus moments de fluixedat que el diable ve a temptar-lo, apareixent sota diverses formes.
Repartiment
[modifica]- Claudio Brook: Simón
- Enrique Álvarez Félix: Germà Matías
- Hortensia Santoveña: La mare de Simon
- Francisco Reiguera: El diable disfressat de bruixot
- Luis Aceves Castañeda: sacerdot
- Antonio Bravo: sacerdot
- Enrique Del Castillo: El mutilat
- Silvia Pinal: El diable disfressat de dona
- Jesús Fernández: El pastor nan
- Glauber Rocha
- Eduardo MacGregor
- Enrique García Álvarez
Anàlisi
[modifica]Última pel·lícula mexicana de Buñuel, Simon del desierto és al final un metratge mitjà, inacabat, ja que el seu autor no va poder realitzar totes les seqüències desitjades, a falta de mitjans financers[2][3] Pel personatge principal de la pel·lícula, Buñuel s'ha inspirat en un personatge històric, Simeó Estilita el Vell, que va viure com a ermità al segle v després de J C. encimbellat dalt d'una columna en un desert de Síria, durant més de quaranta anys.
El crític de cinema Gérard Lenne va escriure a propòsit de la pel·lícula: «L'humor decapant de Buñuel s'endossa aquí a la religiositat mística amb una eficàcia rarament aconseguida a la pantalla...»[2]
Premis
[modifica]- 1965: Gran Premi del Jurat, Venècia
Referències
[modifica]- ↑ La Légende Dorée, a Mon dernier soupir, p. 295, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982.
- ↑ 2,0 2,1 Dictionnaire des films, Bernard Rapp, Claude Lamy, Ed. Larousse, 1990
- ↑ L'escena sota la neu, les dels pelegrinatges i la visita de l'emperador de Bizanci han estat abandonades, segons Mon dernier soupir, pàg. 296, Luis Buñuel, Ed. Robert Laffont, 1982